Ruperta

Si quan Fabian (Faloco per a la resta) em va regalar el blog, jo haguera tingut aquest vídeo digitalitzat segurament este haguera sigut el meu primer post.

Segons ens han contat Antonio Bernabeu “Toni Francia” i Juan Escoda Moncho “Calderilla” tot va nàixer per alguna amistat que tenien Pepito Fajardo i Chicho Ibáñez.

Si no m’equivoque el programa es va emetre en desembre del 1982 en el programa titulat Un, dos, tres “Las fiestas regionales” on Chicho volia alguna cosa diferent i que no foren els desfiles que la gent estava acostumada a vore, per això van anar a pegar trabucades. Si ja es perillós un grapat de Moros Verds en un autobús, imagineu un grapat de moros Verds en un autobús, en pólvora (una cosa impensable en estos dies) i en algun “refrigerio” que de segur no era orxata.

El primer assaig ja va ser un desastre. A Chicho no se li ocorre un altra cosa que dir-los “Ustedes disparen como en su pueblo” i com el xixonenc es molt ben manat, es van posar a disparar trencant focus, càmares i foradant algunes lones del plató.

També ens han contat que per la kàbila dels Moros Verds encara està la gorra del guàrdia jurat. El que jo  se, és que un dels Moros Verds portava una càmara de fotos i estava prohibit fer fotos. Despres d’un parell de colps en el baret que hi havia (no van deixar ni gota) van acabar el moro verd en la gorra del guàrdia i el guàrdia en el turbant.

Més tard Chicho va visitar la kàbila dels Moros Verds. Se que en la kàbila dels verds existeixen fotos d’aquesta visita. Estaria be que ens en feren arribar alguna a Fabian o a mi per posar-la en el blog.

Com sempre una eixida de xixonencs en tota regla. Fer l’indio, bufar-se i divertir-se.

Ací teniu el vídeo on podem vore a Toni Francia, que es el primer que parla, Caboteta, que parla despres, i tota la quadrilla de Moros Verds que van assistir al programa. Que  “susto” es va endur Mayra Gómez Kemp.

També podeu visitar el post que ha escrit Faloco.

José Llinares Ros “Pepet el del Asilo” va tindre una vida senzilla, feliç i plena de bondat. Degut al retràs mental que patia, Pepet, era com un xiquet. Nascut l’any 1902 va viure a la finca de la “Naveta”, finca on treballaven els seus pares. All complir catorze o quinze anys i per ajudar a la família li van donar un xicotet ramat per cuidar, faena que va realitzar fins l’arribada de la guerra civil. Durant la guerra civil va ser enviat al front on els oficials, al vore la seua innocència, el van destinar a portar aigua en un burret des d’una font per als soldats.

Al finalitzar la guerra va tornar a la seua faena de pastor que  va exercir fins la mort dels seus pares. La desaparició dels seus pares va fer que les seues germanes, al no poder-se fer càrrec d’ell, l’ingressaren en l’Asil-Hospital Cabrera el dia 16 de juliol de 1944 a l’edat de 42.

Esta va ser la seua casa fins la seua mort l’any 1984. Allí va ser feliç arreglant els conillets, les gallines, les cabres i el cerdet que criava, i també, portant de Correus, la correspondència de l’Asil.

Aquest es un xicotet resum del que va ser la vida de Pepet. Una persona, pense, volguda i recordada amb molt carinyo per tots el que el van conéixer.

Des d’este blog, l’article que ha escrit Fabian i amb un vídeo d’eixos que el meu amic Faloco i jo tenim per ahí amagats volem fer-li un xicotet homenatge al complir-se 25 anys de la seua desaparició.

Abans de vore el video m’agradaria que llisguereu un tros de l’article d’on està treta tota la informació. L’article es titula : “In memoriam de José Llinares Ros. Pepet el del Asilo. El moro traidor. Datos biograficos” escrit per Fernando Galiana Carbonell al programa de festes de l’any 1985. També donar-li les gràcies a mon pare per haver guardat estos videos durant  estos anys per poder gaudir-los després de tant de temps.

“Nuestras fiestas de Moros y Cristianos están de luto, se nos ha ido el mejor intérprete del “Moro Traidor”, que será muy difícil de buscarle adecuado sustituto. El que le reemplace, no tendrá la autenticidad de Pepet, será un mal sucedáneo, no vibrará, ni vivirá escena a escena, momento a momento, todas las secuencias de este acto único y singular de nuestras fiestas locales.

Porque Pepet, cual otro chiquillo, le gustaba jugar a este juego, de hacer de moro traidor. Le placía improvisar en este juego, y le daba un no sé qué de realismo, tanto en el juicio, como en el posterior entierro, así como cuando lo llevaban amarrado del Ayuntamiento al castillo.

El se sentía importante en este acto, como en la filà dels “Grocs”, llevando su bandera, desfilando, y participando en todos los acontecimientos incluso de sus cenas. Gerardo, Victoret, y algún otro más, eran en quien depositaba su admiración y cariño. Decía, me va a traer Gerardo, de Barcelona, no sé qué. Victoret me ha dado un puro. Y todas las frases las decía sonriendo. Nunca se le veía triste.”